Aquesta setmana ha començat el Casal d’Estiu de l’Esplai a l’Escola Nadal i ens ha vingut a visitar un personatge molt curiós; la Filla de la Lluna. Els monitors/es ens han explicat la seva història. La voleu conèixer?

De boca en boca, de vila en vila, la notícia havia donat la volta al món: la Filla de la Lluna volia conèixer el bo i millor de la Terra.

Això va provocar grans rebomboris. Des d’Orient fins a Occident tots els pobles de la Terra es preparaven per poder mostrar a la Filla de la Lluna el bo i millor del seu poble. Viles, veïnatges, pobles sencers es van arremangar i es van posar mans a la feina. El bo i millor… no seria gens fàcil…

Durant aquells dies la curiositat feia regirar les entranyes de més d’un; i es diu que cada nit milers de boques s’embadalien pensant i fent-se preguntes sobre ella.  Com deu ser la cara oculta de la lluna?

Per què s’emmiralla sobre el mar o es gronxa entre les branques dels arbres? Quin aspecte deu tenir la Filla de la Lluna?

Deu ser transparent com el gel o fina com la seda? O totes dues coses alhora?

Des del dia de l’anunciació arreu només es feien que preparatius. Des de la Terra s’havien fet construir llargs telescopis per seguir tota la peripècia detall a detall.

La Lluna estava més plena i guarnida que mai. Al majestuós Palau Blanc, tot s’havia preparat pel gran esdeveniment. Les parets de marbre blanc s’havien enlluentat i les catifes de setí s’havien recosit. S’havien il·luminat les cascades de gel més boniques, s’havien posat nenúfars i flors de lotus sobre els llacs.

Els boscos de plataners s’havien podat, juntament amb la boirina que sempre els embolcalla, fent dibuixos estranys i curiosos, i s’havia triat fulla per fulla per fer un ribet perfecte als camins del voltant del Palau Blanc.

I va arribar el dia assenyalat; el Palau Blanc estava ple de gom a gom, ni tan sols hi cabia una agulla de cap. La Filla de la lluna estava que frisava. Havia demanat a les estrelles que construïssin un pont des de la Lluna fins a la Terra perquè els representants hi poguessin arribar bé.

Quan va entrar el primer viatger van ressonar les trompetes per tot el Palau. Tothom va quedar sorprès en veure aquell estrambòtic personatge vestit amb robes de mil colors, grosses sabates i un enorme nas vermell.

– Qui sou, d’on veniu i què porteu?– va preguntar-li la Filla de la Lluna. I ell respongué:

Sóc l’Aleem,

i m’agradaria fer-vos riure de valent.

Vinc del País de la Sorra,

on moltes veus fan córrer

que allò bo i millor

us ho puc oferir en una representació.

Un somriure no costa gens

i el pot oferir tota la gent.

Enriqueix a aquell qui el rep

i per això no cal signar ni un xec.

No havia fet ni mitja representació en què a la Filla de la Lluna ja se li escapava el riure per sota el nas i, de cop i volta el so de les trompetes ressonà novament per tot el Palau fent aparèixer una senyora molt velleta.

– Qui sou, d’on veniu i què porteu?- va tornar a preguntar la Filla de la Lluna. Ella respongué:

Palmira és el meu nom

i al País de l’Aigua em coneix tothom.

Si encerto aquesta història

és per fer honor a la memòria,

perquè això és el bo i millor que tenim,

explicar-nos els somnis sota el cel de la nit.

Són les històries, els contes i els records

Que tothom guarda com el millor tresor.

I ara, atanseu-vos i obriu les orelles,

Que us explicaré una història de les més belles…

Encetà el conte que tothom ja posava la boca de pam i mig, quan, altre cop, les trompetes ressonaren de nou per tot el Palau.

La tercera persona es va presentar amb una gran reverència i solemnitat. A la pregunta de la Filla de la Lluna: “Qui sou, d’on veniu i què porteu?”, ella respongué:

Us pintaré el meu nom: Fridda,

i ja us deixaré embadalida.

I us pintaré el País del Foc,

però sense fer-ne l’últim retoc.

Us pintaré una nova finestra al món,

per veure les coses tal com són.

Us pintaré el bo i millor:

un bon quadre, un excel·lent mirador.

Un mirador de la realitat,

per endevinar si el món està disfressat.

Un mirador de la vida,

per saber si és una gran mentida.

I encara no havia acabat de dir-ho que va prendre pinzells i pintures i va començar a pintar un retrat de la Filla de la Lluna. La comitiva xiuxiuejava entusiasmada sobre la bellesa del dibuix que van tornar a sonar les trompetes del Palau.

La quarta representant entrà amb un violí repenjat a l’espatlla fregant expressivament les cordes amb el seu arquet de color marró fosc.

– Qui sou, d’on veniu i què porteu?

El bo i millor del nostre país,

us ho podem oferir amb aquest violí.

Em dic Rània i vinc del País del Gel,

i us porto un present tant dolç com la mel.

I encara que no se us desfaci al paladar

us acariciarà el cor i us el bressolarà.

És una dolça i fina melodia

que us deixarà captivada nit i dia.

Només us cal tancar les parpelles

i deixar que se us omplin les orelles.

 

I la Rània prengué el seu violí, d’on sortí altre cop una fina melodia que deixà l’auditori delirant. Just sentir l’última nota del violí, les trompetes anunciaven el cinquè i últim representant de la Terra.

Calçava xiruques i i rossegava una tija de fonoll. Va saludar a tot l’auditori i es dirigí fins on era la Filla de la Lluna.

–   Qui sou, d’on veniu i què porteu?

Sóc en Raimon de les Muntanyes

i us duc el bo i millor de les meves contrades.

És la mà del millor amic,

que us ajuda a fer més llis el camí.

No cal ser gaire llest

per entendre que és un sol gest.

El gest de l’amistat,

el valor de la solidaritat.

Un gest que no pot ser robat o demanat,

només té valor si és regalat.

La Filla de la Lluna quedà meravellada de la força que desprenien els ulls del jove Raimon.

Ja havien desfilat tots els representants i li havien ensenyat el bo i millor, i la Filla de la Lluna no entenia res de res.

Tots ells asseguraven portar el bo i millor de la Terra, però ella no ho veia pas tant clar. Cada una de les coses que aquests personatges li oferien li semblava fantàstica, però no es podia imaginar ni una sola cosa aïllada i separada de les altres.

Els nouvinguts s’impacientaven. Ansiosos perquè fos el que havien ofert ells, insistien amb els seus dots, a la vegada que menyspreaven els presents dels altres. Així, l’Aleem no parava de fer riure a la Filla de la Lluna. La Palmira només feia que explicar històries i llegendes amb les quals feia entendrir aquell qui l’escoltava. La  Fridda, volent impressionar aquell qui mirava els seus quadres, no parava de mirar i dibuixar tot allò que veia. La Rània, volent que tothom escoltés les seves melodies, tocava el seu violí cada vegada més ràpid i fort, fins a fer tremolar els cràters de la Lluna. En Raimon només feia que ajudar aquells que el necessitaven amb la bondat que el caracteritzava i estava pendent que a la Filla de la Lluna no li faltés res de res.

Ja us ho podeu imaginar. Enmig d’aquest guirigall, la Filla de la Lluna s’adonà de l’absurditat d’aquella competició. Tot seguit els digué:

De què serveixen els millors somriures si no som feliços?

De què serveixen les millors històries si no tens un cor esponjós per entendrir?

De què serveixen els millors quadres si no saps observar?

De què serveixen les millors melodies si no saps escoltar de debò?

De què serveix una mà si no tens un amic que te l’agafi?”

La Filla de la Lluna ja ho havia decidit: els cinc li oferien el bo i millor de la Terra. La Terra tenia peces molt boniques, però era molt més bonica essent una de sola.